Dos arbres sense fulles, les seves soques i les seves rames torturades. Un infant assegut damunt un d’ells intenta tocar amb les puntes dels seus dits un petit ocellet que se’n va volant per un cel fosc, un contrast de llum i caos, un relleu i una profunditat obtinguda amb una tècnica de pintura sobre vidre per davant i per darrere. Aquesta és l’obra de Sergio Ferrero di Muresanu que vaig descobrir a la seva exposició de pintures el 1975 a Cervinia, a Itàlia. La Naturalesa, l’Infant i l’Animal, però més profundament un món turmentat, quasi caòtic on el missatge d’esperança és l’infant i la seva puresa. Una obra d’art naïf, segurament, però amb un toc de realitat que porta el seu missatge.

1979: De la seva amistat amb Andy Warhol va néixer “War and Marilyn”, la bellesa naïf d’una icona femenina dins del món de violència que la circumda. Aquesta dona nena ens porta al missatge d’esperança a través del seu riure i la seva bellesa. A partir d’aquest moment la pintura de Sergio Ferrero vola molt enllà i els seus strappi direccionats a la Pop Art representaran les emocions de l’artista.

Perquè, efectivament, quines diferències hi ha entre les dues tendències artístiques? Estan vertaderament oposades? A primera vista podem pensar-ho, però no s’ha d’oblidar que 40 anys d’art són una vida sencera, un puzle que l’observació, l’experiència i el cor ajuden a posar-lo en ordre per poder comprendre els missatges i transmetre’ls.

La seva travessia de l’oceà Atlàntic en windsurf en 24 dies, la inscripció en el llibre Guiness dels rècords en 1982, els seus trofeus aconseguits durant tots els seus “exploits” d’atleta extraordinari a partir dels 40 anys, coronen Sergio Ferrero, el príncep di Muresanu, també com el príncep de l’Extrem. Segurament no és l’afany de guanyar sous el que motiva principalment Sergio Ferrero, sinó la necessitat de conèixer la dimensió de l’home en el seu medi natural.

La seva extraordinària aventura de la travessia de l’Atlàntic li aportarà emocions tan fortes que sentirà la necessitat de transmetre els seus missatges escrivint un libro: Le Carezze della Vita, el 1987, amb pròleg del seu amic Frank Sinatra. El respecte per la naturalesa, la defensa del medi ambient, l’estupidesa de l’home destructor del seu propi espai vital, inspiraran les seves noves pintures: “La massacre dels bebès foca”, “La catàstrofe de l’Amoco Cádiz”... La sensibilitat i el cor de l’artista estan tocats.

Les seves trobades humanes i les seves amistats posen a punt la seva filosofia existencial. Ho capta tot: el seu cos i el seu esperit s’omplen de les seves experiències. El seu talent farà la resta. Foto en blanc i negre, acolorida, la imatge tallada per reconstruir personatges artístics, polítics de la nostra època creant el puzle de la vida, la transició entre el passat i el present, “tot passa, tot queda”.

L’esperança materialitzada a través dels strappi acolorits evoquen el missatge de la vida, la creació, la destrucció i la capacitat de recrear diferentment però ple de experiència. L’infant i l’ocellet del passat han trobat i aportat aquesta màgia. Observau bé els seus strappi, els colors, l’elecció dels personatges...

Quina diferència hi ha amb les obres del jove príncep? Exclusivament l’experiència. Perquè la transmissió de l’Amor i de l’Esperança és la mateixa. Per a mi, l’infant és el príncep Sergio Ferrero di Muresanu, i l’ocellet és el seu talent. És per casualitat que l’obra de la seva vida, el seu únic fill Renato, ha nascut quan Sergio Ferrero tenia 62 anys?